TCA. Trastorns de la conducta alimentària. Ets de les que no havies sentit mai aquest concepte? Et sonava a xino quan algú en parlava. Mai havies entès realment aquest problema. I menys havies pogut pensar de tenir-ho tan a prop. Davant un fill/a amb un trastorn de la conducta alimentària, el món sovint es para. La situació no és gens fàcil, per no dir que és complicadíssima. No saps que fer, com actuar, et sents sola davant una situació que et desborda. Et preguntes una i altra vegada on és el teu fill, on està aquella nena que has fet créixer, que fins fa poc reia, es divertia i de tan en tan fins i tot t’abrasava i et feia un peto? Com és que ara la vostra relació ja no té res a veure al que era? S’ha convertit en una estranya situació, com si no reconeguessis la persona que tens davant. És la teva filla, això ho saps, però no entens què està passant. Ella no cridava d’aquesta manera com ho fa ara. Amb ella es podia parlar, raonar, explicar les coses. Però ara… Ara tot és diferent. Cada una de les menjades és un suplici, un moment de crits, de patiments, d’angoixa, fins i tot de por. La sensació de que la situació et guanya, de que no podràs amb això, és normal; però no has de caure en aquesta trampa. La teva filla esta allà però està oculta per un “dimoni” anomenat TCA. Un trastorn que la supera, que la domina, que la fa actuar com ho fa. Aquest trastorn forma part d’ella, però la seva escena preferida són les menjades. És llavors quan s’expressa en la seva màxima forma. I és llavors quan s’ha d’actuar. És llavors quan no et pots permetre ni un moment de debilitat, perquè si això passa, el TCA haurà guanyat la batalla, al menys la d’aquell àpat i això intensificarà la gravetat de la situació.
Davant una situació com aquesta és difícil saber com actuar. I més difícil encara és fer-ho. Deixa’m donar-te un consell al respecte:
Primer de tot has de mantenir la calma. Ets capaç de fer-ho. Tu controles la situació. I ho faràs bé. És important que interioritzis aquestes paraules, una i altra vegada abans de cadascun dels àpats. SAPS COM FER-HO I HO FARÀS!
Si a l’àpat esteu dos o més comensals, és bo que us doneu suport. Sovint la situació és estressant. Pot arribar a esgotar, o bé a fer-nos pensar que ja n’hi ha prou per avui. Això seria un error, perquè enviem un missatge al TCA que si s’esforça molt, al final es surt amb la seva. I mai, mai, hem de cedir a crits, ràbia, insults, amenaces, ni cap tipus de violència. Davant aquestes situacions cal fer relleus entre els membres de la família adults -mai menors ni germans petits-, per ajudar-se mútuament.
Cada àpat ha de tenir una estructura a seguir:
- 1er, 2on, pa i postres sans. I s’ha de menjar tot, si o si. No importa tant la quantitat, sinó que pugui veure que ets tu qui controla els àpats,
- No pot entrar a la cuina. No hi ha discussió. No pot i llestos.
- No pot saber què hi haurà per dinar, berenar, sopar, etc. Ella preguntarà una i altra vegada. Això ho fa únicament per poder “preparar” l’àpat. Conèixer què hi haurà per menjar augmenta la seva obsessió en pensar com poder reduir, evitar, o compensar les calories que haurà de menjar.
- Opinarà. Opinaria de qualsevol plat, ingredient i/o quantitat. I sovint la temptació de dir, bé, doncs deixa la tomata, no cal que et mengis la salsa, etc. serà molt present. NO HO FEU. Per la mateixa raó que he esmentat abans. Si ho feu li esteu enviant un missatge a la malaltia: Opina, fes-te sentir, perquè al final aconseguiràs el que vols. Et deixaran reduir el menjar.
- Una frase que m’agrada molt dir als pares de les meves pacients és la següent: prefereixo que es mengi 4 macarrons a 10, si la que ha decidit que se’n mengi 4 has estat tu. Que vol dir això? Que l’objectiu, la finalitat del que estic dient, és que demostreu que teniu el control de la situació, que sou vosaltres qui decidiu, que poseu un límits i que aquests no es modificaran. A mesura que això vagi repetint-se, aconseguirem fer el TCA petit. Veurà que no te moment per fer acte de presencia, i al final deixarà d’intentar-ho. Serà llavors quan veurem que la nostra filla torna a ser ella. Però perquè això passi, ens hem de mantenim ferms i rígids. No podem deixar que se’ns en passi ni una.
- I per finalitzar, sembla impossible després de dir tot el que he dit, però hem de fer el possible perquè el moment de menjar sigui distès. Un espai on poder gaudir amb la companyia, on es pugui parlar de mil i un temes, NO DE MENJAR. No claveu els ulls en la vostra filla. ni la feliciteu si menja. Deixeu-la fer. La pressió que pot sentir tan sols complicaria les coses. Ella sap que s’ho ha de menjar. Deixeu que ho faci.
